Monument dedicat a Alcover, vora la plaça de la Reina. © Foto: Gabriel Lacomba

"LA SERRA"DE JOAN ALCOVER

Sabies que...

La Balanguera és una de les primeres obres escrites en català per Alcover. El poeta la recità per primera vegada en un dinar d'intel·lectuals mallorquins al Gran Hotel de Palma. Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar digueren que era el millor que havia escrit fins llavors. A la correspondència d'Alcover s'ha trobat una carta on confessa a un amic que el poema no era tan bo com deien. Tot i així, l'any 1996, el Consell Insular va declarar La Balanguera himne oficial de Mallorca. La versió més coneguda és la realitzada per Maria del Mar Bonet, encara que Chenoa també l'ha interpretada.

LA SERRA (el poema)

«Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t'he agraviada
               jo et deman perdó...»

Qui me duu l'estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l'ànima mia s'enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l'illa travessa, que l'illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d'una vida d'or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»

Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
L'aviram la volta amb gran voleteig
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
               canta codolades
               i sap contarelles
               d'alicorns i fades
               i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d'escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d'un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
i el cor d'alegria li bat en secret
quan dins la salvatge negror de l'estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
és l'euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s'asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l'estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.

I llavors la fosca de la nit que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents que bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l'ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d'amor.

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d'allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l'enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m'inclín a la jove, ella se decanta...

«Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t'he agraviada
               jo et deman perdó...»

Ella se decanta i desapareix;
i mentres s'allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d'aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te duu;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l'ausinar,
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaragdina del fullatge espès;
càntics de revetlla que arriben al mar
de l'església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d'obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrofers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cos;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l'ànima atrau
               de la minyonia...
sou l'exquisidesa, sou l'encantament
               on l'ànima hi sent
               de la pàtria mia.

Crèdits

Disseny: www.lacomba.com
Text: Alicia Vicens
Assessorament lingüístic: Àngels Àlvarez

El 1905 Joan Alcover guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona pel seu poema "La Serra". Aquell mateix any mor el seu fill Pere de tifus. Anys enrere havien mort la seva dona i una de les filles. Aquesta experiència de la pèrdua transformà l'escriptor per sempre. és per això que és conegut com el poeta del dolor. De llavors ençà Alcover es refugia en la poesia i abandona la seva etapa anterior més trivial per convertir-se en el poeta de la sinceritat.

És al paisatge mallorquí on troba les correspondències simbòliques amb el seu estat d'ànim. Un esperit d'enyorança, de record de la vida rústica. Emperò és un record que es barreja amb la visió, amb l'al·lucinació, ja que no hem d'oblidar que Alcover és de Ciutat, no ha nascut al camp. "La Serra" és l'apologia de la vida pagesa feta per un ciutadà. Al poema advertim que l'escriptor guaita per la finestra de casa seva al barri de la Calatrava i li vénen a la memòria els ecos d'una cançó pagesa que li cantaven de petit.

               Copeo, copeo, copeo traïdor
                              roseta encarnada,
                              si t'he agraviada
                              jo et deman perdó.

Alcover sent que aquest copeo li arriba d'aquella serra que es veu llunyana. Una Serra de Tramuntana que coneix per les visites que feia de petit amb la seva família a la possessió de Son Martí, situada al Capdellà. "La Serra" és una visió de conjunt de l'espectacle de la vida rural mallorquina. és un paisatge poblat, animat, ple de personatges. Ell, des de la finestra, només veu les llumetes enceses a les muntanyes i es demana com és la vida d'aquella gent. Seguidament fa una descripció i acaba exaltant el món rústic i convertint aquell paisatge en pàtria.

Per a Alcover l'art era utilitari. La poesia havia de beneficiar l'artista, beneficiar els pobles i beneficiar l'art mateix. A ell li serví per combatre el dolor. Tot i que una vegada va afirmar: "Jo no tinc preferència pel dolor com a font d'inspiració; és el dolor el que ha tingut preferència per mi".

Joan Alcover, 1874. Biblioteca Alemany.

"La Serra" és l'apologia de la vida pagesa feta per un ciutadà

El 6 de març de 1919, Alcover va ser colpejat de nou, aquest cop d'una manera devastadora. El mateix dia moriren la seva filla Maria i el seu fill Gaietà, víctimes de l'epidèmia de la grip. La primera morí a Mallorca i el segon a Barcelona. En una mateixa nit la mort s'endugué aquelles dues ànimes. Alcover es trobà una vegada més desolat i desemparat.

Mesos més tard, l'Ajuntament de Palma, com a mostra de gratitud al poeta, li comunicà la construcció d'un monument dedicat a la seva figura. En assabentar-se'n, s'hi negà en rodó. El projecte, però, anà endavant amb l'entusiasme de la població mallorquina, que contribuí a sufragar els costos del monument amb subscripcions populars. La construcció és un homenatge al poema "La Serra". La font va ser dissenyada per l'arquitecte Guillem Forteza i a sobre s'erigeix una escultura de bronze d'Esteve Monegal que simbolitza la figura femenina que apareix al poema. Emperò les obres en aquest indret s'endarreriren i Alcover no va poder veure enllestit l'homenatge del poble mallorquí a la seva persona. La nit del 25 de febrer de 1926, Joan Alcover morí a causa d'una pulmonia. Dos anys més tard, l'escultura de Monegal va ser inaugurada a la plaça de la Reina de Palma.

Avui dia aquest monument dedicat al poema d'Alcover roman desapercebut per molts ciutadans. Són els turistes que se senten atrets per aquest petit jardí els que el visiten. L'ombra que ofereixen els seus arbres i l'aigua que brolla de la font es converteixen en un petit oasi on poder recobrar les forces. Un petit paratge natural enmig d'una ciutat plena de fums i renous. Un petit bocinet de "La Serra" a Palma.

Àlbum al facebook